dilluns, 11 de juny de 2012

dimecres, 6 de juny de 2012

Vora les flors

Avui ja hauríem de ser dormint a Antigua, però el comiat ens ha retingut una nit més a Chinique per poder gaudir aquesta penúltima nit a Guatemala entre el nòrdic de la Paca i unes bosses que no semblen mai acabar d'omplir-se... avui els bombers de Chinique ens han ensenyat una fotografia d'una dona que havia mort feia dos dies, la coneixíem. Sempre estava estirada pel carrer, "bien bola" (ben beguda)... i jo que sempre em pregunto com poden saber si estan morts i dormint, però es veu que feia dos dies que estava estirada i l'evidència parlava per sí sola... un bon dinar de comiat ha servit com excusa per iniciar-nos en l'art de les croquetes que han resultat un èxit entre tots els convidats i unes 150 "donas" que hem anat repartint entre els més propers de Chinique. La noia de correus s'ha acomiadat ben trista perquè no havíem conegut les activitats que fan a l'església pel jovent, mentre li entregava la última postal des d'aquí... em resulta curiós, que sortint abans que jo, trigui més a arribar, qui sap? potser fem algun tram del viatge juntes... em fascina com de la mateixa manera que fa 4 mesos, ha sortit el significat d'un nom tan repetit durant aquest temps, a pocs dies de marxar... Vora les flors... la Mexicana que ha arribat fa dues setmanes a Chinique, antropòloga, li dóna molta importància a l'origen de les paraules, al significat i al procés de construcció de les mateixes i es capfica en la impossibilitat de traduir a la lleugera Quiché-Espanyol. D'aquesta manera, el que sempre havien traduït com "menstruació" resulta que literalment és "de la lluna", en referència a les fases lunars i al cicle de 28 dies, i em sembla fantàstica la riquesa que dóna parlar no només dels conceptes, sinó de tot el que hi ha al voltant... 

Chinique... vora les flors... el cel no és tan estelat com a Chaculá, però hi ha mercat dos dies a la setmana, es poden trobar gusanitos a les botigues i fa dos mesos van inaugurar una gelateria a la que poques setmanes hi hem faltat... més d'un menjador i (només parlo de menjar?) amb els Metges Descalços hem trobat la familiaritat que ens va mancar amb els treballadors de la Clínica de Chaculá... Tenim un roser al jardí que cada dia ens busca per ensenyar-nos la seva bellesa, i un munt de floretes i boles vermelles que en Kevin (el nostre veí d'any i mig), es mor de ganes per menjar... hem menjat pizza més sovint i hem descobert que hi ha alternatives a les "tortillas", sobretot si coincideixes amb un italià amb fam de pa. Hem descobert un sistema mèdic alternatiu, que tot i no fer-nos el pes completament, ens obre la ment per mostrar-nos que altres realitats són possibles... hem ajudat en la creació d'un manual que encara no podem prendre a les bosses, i hem pogut debatre una mica sobre la psiquiatria moderna i la ment indígena... 

Demà marxem... amb temps, però segur que acabem corrent, escatimant els últims quetzals de la butxaca però guardant-ne algun de record a la bossa... és maca la moneda... i Chinique...

diumenge, 3 de juny de 2012

animal de companyia


i com tantes altres coses, un gos al tren ja no resultarà estrany...

dimarts, 29 de maig de 2012

colors de Guatemala


ahir ens van preguntar si ens compraríem un huipil abans de tornar, la roba típìca d'aquí plena de colors i de dibuixos segons la zona. La nostra resposta va ser negativa, però sí que trobarem a faltar els colors sobre la pell i les mirades d'una foscor penetrant. Fa dues setmanes, comentàvem sobre la importància de vestir colors en relació a la depressió, i ens van respondre si a Europa estem tots deprimits. Qui sap si finalment ens comprarem un huipil, però per endur-nos els colors d'aqui, no ens caldrà vestir-los, que ja hi són en nosaltres... 

diumenge, 27 de maig de 2012

un, dos, tres...

... picaparet!

       


                         


                   
           


i a seguir jugant...!

diumenge, 20 de maig de 2012

Etnopsiquiatria...

M’he topat amb una psiquiatria que intenta buscar sigui com sigui, una escletxa on pugui ficar ràpidament la mà amb una falsa seguretat per dir: “ah, claro... es depresión psicótica...” sense ni tan sols, voler observar l’origen... que la por no és un origen, és un altre símptoma... se’m acudeix atrevir-me a pensar, que les al·lucinacions, no sigui res més, que allò que els altres no podem sentir o veure... He admirat la habilitat dels terapeutes, que amb llavors i dialèctica, són capaços de desenterrar pensaments i conflictes tancats en la ment del pacient durant temps suficient per podrir-los internament i m’he sentit dir, a mi mateixa, que si algun familiar meu estigués malalt del que li passava a una pacient, preferiria tractar-lo de Xib’rikil, que de depressió psicòtica...

dilluns, 14 de maig de 2012

Una mica de color...

Ja fa dues setmanes que els vam acomiadar... i després d'una setmana intensa, podem dir que van ser uns visitants fantàstics adaptant-se en tot moment a les circumstàncies sense problemes! 

El primer dia vam anar a Chichicastenango, el mercat més gran de Centre Amèrica, i vam aprofitar per provar els mangos, nances, granadilla... no sense embrutar-se del tot les mans i la cara! 


això és només una petitíssima part del mercat...


I cap el vespre, entre pluja i nit, vam arribar al Llac Atitlán, que hauríem d'esperar fins el dia següent, per a veure'l... 


tot i ser lluny de casa, vam gaudir de la diada catalana amb roses, dracs i llibres...


vam anar a veure en un poblet del Llac, com feien teixits amb fibres i tints naturals, una cooperativa de dones artesanes


i vam venir a dormir a Chinique! A fer un temascal (com una sauna, però tradicional dels maies) amb massatge (els que van tenir sort)... i per combatre el fred de la muntanya, vam portar "atol blanco" (beguda feta a base d'avena i amb frijols) i cuxa (aiguardent)... el sopar no va tenir gaire èxit, però com a mínim, li van donar una oportunitat!


el dia següent, ben aviat, vam anar a comprar, a lo "pretty woman", a les PACAS del Quiché, on venen roba que ve dels EEUU, de segona mà, i si tens sort, pots aconseguir vestits a Q3 (0'30€!!!!)... alguna cosa vam trobar...


i entre compres i menjades, també ens vam endinsar en el més profund esperit aventurer de la família...


El dia següent, ens dirigíem amb el mitjà més utilitzat a Guatemala, el pick up (o picap!) cap a un dels llocs més bonics que la naturalesa ens ha donat el plaer de conèixer...


alguns tenien més equilibri que altres...


però vam aguantar tots molt bé la mitja hora de viatge!


vam arribar a Semuc Champey o "donde el rio se esconde"... on un gran riu s'amaga terra endins, i per uns metres, només hi ha aquestes piscines sobre la superfície...


ens va costar arribar al mirador, després d'haver fet una excursió per una cova, amb espelmes i nedant procurant que no s'apaguessin... però vam arribar!


mentre esperàvem els pares, nosaltres ens anàvem integrant a la natura, com petits tarzans... molt ortopèdics, però...


Al vespre vam celebrar l'aniversari del més gran del grup...! 


al matí següent, després de fer una excursió amb donuts flotadors pel riu, trobar-me l'habitació plena de globus i un video preciós, vam anar a una cova on havíem d'anar molt en compte, perquè els excrements de ratpenats feien relliscar a cada pas...


al migdia, va tocar alliberar tensions i recollir dolços!


i al dia següent, vam travessar la frontera per arribar a Hondures, on les ruines de Copán ens esperaven amb el llibre escrit en pedra més gran conservat...


per allí ens vam perdre entre pedres i història durant un matí, abans d'anar a buscar les "baleadas" (menjar típic d'Hondures) i tornar cap Antigua...


L'últim dia, després de conèixer els carrers preciosos que amaguen l'encant d'Antigua, ens vam encaminar al volcà Pacaya, durant el primer tram, perseguits pels "taxis económicos"... (que eren ni més ni menys, que cavalls...)


Estava ben dens l'ambient i no vèiem dues passes més enllà...


però vam seguir caminant i poc a poc, el Sol va anar fent-se pas entre la boira...


i en arribar al punt més alt possible, vam poder veure el volcà i fer un parell de núvols amb l'escalfor natural del volcà!


també s'hauria de dir, que vam haver de baixar gaire bé corrents, perquè el Sol se n'anava, i cap de nosaltres s'havia enrecordat de portar lot... però ningú es va fer mal, i tots vam anar a sopar amb molta gana i satisfets de l'esforç!

(un cop van enlairar-se, ens en vam anar a l'hotel i vam estar descansant gaire bé 24 hores seguides...!) 
ja dues setmanes després, els tornem a trobar a faltar una mica...